La ópera en la universidad

Quan a la fi de l’òpera, Poppea és exaltada a emperadriu de Roma, en convertir-se en esposa de Nerone, l’escena culmina el llarg recorregut que ella ha seguit fins a accedir al tàlem de l’emperador i que ha estat minat per molts incidents –intrigues, traïcions, exilis– que han posat en perill el seu objectiu i dels quals la protagonista ha sortit sempre victoriosa. Aquest procés, però, no està idealitzat, perquè l’òpera no maquilla el que d’aquests dos personatges diu la història: que Neró va ser un dèspota colèric i que Poppea era una cortesana ambiciosa i sense escrúpols. Per això, l’amor que uneix Nerone i Poppea se’ns presenta, sobretot, com el fruit de la lascívia i de l’ambició, i per això l’òpera té molt sovint un to de farsa pautat, ocasionalment, per àries d’un elegant lirisme

L’incoronazione di Poppea (1642) té un pròleg i tres actes. El pròleg conté la clau de tota l’òpera: és una al·legoria en què Amore, el déu protector de Poppea, afirma que només ell, i no la Virtut o la Fortuna, determina el destí i la felicitat dels homes. En el primer acte, la relació de Nerone i Poppea és encara furtiva, tot i que el rumor ha arribat a tots els que hi estan implicats: a l’amant de Poppea,Ottone; a Ottavia, l’esposa de Nerone; als criats –uns personatges grotescos que fan de confidents dels seus amos–; a Seneca, que fa de conseller de l’emperador, i fins i tot als soldats que fan guàrdia. Al llarg de tot l’acte es va reiterant la capacitat seductora de Poppea, la ira dels dos amants desnonats, Ottone i Ottavia, i la posició estoica de Seneca, que l’enfrontarà amb l’emperador, fets que es produeixen en un ambient marcat per la decadència moral de l’Imperi.

En el segon acte, els dos esculls que dificultaven el camí de Poppea cap al tàlem imperial –Seneca i Ottavia– desapareixen: primer, perquè Seneca és condemnat per Nerone a suïcidar-se, i, segon, perquè Ottone, disfressat amb els vestits de la seva nova amant Drusilla, intenta –instigat per Ottavia– matar Poppea. Amore li ho impedeix, però sobretot aquest fet facilita a Nerone l’argument definitiu que necessitava per repudiar Ottavia.

El tercer acte és el del desenllaç, perquè aplana definitivament el camí que porta al matrimoni de Nerone i Poppea. Ottone, per salvar Drusilla, acusada injustament de l’intent d’assassinat, confessa la veritat: que Ottavia fou qui va ordir el complot per matar Poppea. L’emperador, aleshores, condemna Drusilla i Ottone a l’exili, i Ottavia a ser posada en una barca lliurada al caprici dels vents. En la darrera escena, la cort aclama Poppea com a nova emperadriu de Roma. El complex text de Gian Francesco Busenello i la música de Monteverdi són magnífics i en l’òpera conflueixen moments d’un delicat lirisme –com les àries d’Ottavia («Disprezzata Regina», «A Dio Roma») o els duos de Poppea i Nerone («Come dolci, Signor», «Pur ti miro»)– amb d’altres d’una rude comicitat burlesca.

L’incoronazione di Poppea 

de Claudio Monteverdi

DIRECCIÓ MUSICAL
Harry Bicket

DIRECCIÓ D’ESCENA
David Alden

ESCENOGRAFIA
Paul Steinberg

VESTUARI
Buki Shiff

IL·LUMINACIÓ
Pat Collins

REPARTIMENT

Orquestra Barroca del Gran Teatre del Liceu

CO-PRODUCCIÓ
Bayerische Staatsoper (München)
Welsh National Opera (Cardiff)

Consulta el calendari d’emissions i de materials