Les històries de cristians captius de musulmans havien estat habituals durant molts segles a tot Europa. En el segle XVIII, però, quan l’Imperi turc havia deixat de ser una amenaça i els pensadors de la Il•lustració exhibien un agut sentit crític, les històries en què un àrab visitava Europa o un europeu vivia en territori musulmà serviren per presentar, críticament, tant els costums turcs com els europeus. És el cas, per exemple, de les Lettres persanes (1721) de Montesquieu o de les Cartas Marruecas (1781) de Cadalso. El rapte del serrall (1782) de Mozart respon a aquest ambient i té aquesta orientació. Des del punt de vista musical, d’altra banda, l’estrena d’El rapte del serrall (1782) al Burgtheater de Viena responia a la voluntat de l’emperador Josep II de prestigiar el singspiel –un gènere pròxim a l’opéra comique francesa, però en llengua alemanya– que era molt popular al món germànic. El resultat de la convergència d’aquests dos factors és aquesta òpera alegre, liberal i il•lustrada de Mozart i que fou, a la seva època, una de les seves obres més populars.

L’argument situa l’obra al serrall –la part de la casa destinada a les dones– del paixà turc Selim. Allí hi ha, captives, Konstanze, una noble dama espanyola, i la seva serventa anglesa, Blonde. I allà es presenta, per alliberar-les, Belmonte, l’enamorat de Konstanze, que ha estat advertit de la situació per Pedrillo, el seu criat, captiu també dels turcs. Konstanze i Belmonte, Blonde i Pedrillo formen les dues parelles simètriques d’enamorats tan habituals en aquesta mena d’obres. Dues circumstàncies, però, posen en perill aquesta harmonia: el fet que el paixà Selim s’hagi enamorat de Konstanze i que Osmin, el guardià –«bast, groller i malvat» segons Mozart–, s’hagi encapritxat de Blonde. Els dos turcs, però, són dos personatges antagònics, perquè mentre Osmin és una caricatura del bàrbar, el paixà Selim és un retrat del sobirà il•lustrat, generós, apassionat per l’arquitectura i racional. Després de diversos incidents en què Belmonte, simulant que és arquitecte, tracta d’introduir-se al palau, finalment les dues parelles aconsegueixen superar tots els obstacles i s’afanyen a fugir. Osmin, però, els sorprèn. Aleshores, i malgrat que Selim havia estat maltractat feia anys pel pare de Belmonte, el paixà els perdona i els dóna la llibertat amb l’única condició d’informar l’injust pare de Belmonte que ell, Selim, creu que reparar una injustícia amb una acció generosa és molt més satisfactori que no pas tornar mal per mal. El sobirà turc –un paper només parlat– s’erigeix així en el model d’una conducta generosa, honesta i liberal. L’òpera acaba amb un quartet en què els protagonistes agraeixen al paixà la seva llibertat i un cor de geníssers desitja llarga vida al paixà Selim.

Die Entführung aus dem Serail

de Wolfgang Amadeus Mozart

DIRECCIÓ MUSICAL
Ivor Bolton

DIRECCIÓ D’ESCENA
Christof Loy

ESCENOGRAFIA I VESTUARI
Herbert Murauer

IL·LUMINACIÓ
Olaf Winter

REPARTIMENT

 Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

CO-PRODUCCIÓ:

Gran Teatre del Liceu (Barcelona)
Théâtre Royal de la Monnaie (Brussels)
Oper Frankfurt

 Consulta el calendari d’emissions i de materials